“No vam ser capaços de generalitzar la vaga”. Entrevista sobre el moviment contra la reforma de les pensions a França

“No vam ser capaços de generalitzar la vaga”. Entrevista sobre el moviment contra la reforma de les pensions a França

Embat, OLC. Traduïm aquesta entrevista que ha realitzat l’organització alemanya Die Plattform a un militant de la UCL francesa sobre les vagues d’aquest curs a França. És hora de fer balanç i, com sempre, les companyes són capaces de resumir i concretar els aspectes clau de la gran lluita de classes, de la que han estat protagonistes.

Introducció
Die Plattform: Des de principis d’any, al nostre país veí, França, s’ha desenvolupat un fort moviment social de masses contra els plans de reforma de les pensions del president neoliberal Macron. Milions de persones van participar en mobilitzacions de carrer, les vagues van paralitzar diverses indústries, en alguns casos durant setmanes, i va haver-hi enfrontaments militants amb el poder estatal. L’esquerra d’Alemanya i més enllà van mirar amb entusiasme i enveja a França. Però des de fa algunes setmanes a penes se sent parlar de la lluita contra la reforma de les pensions, [que va ser] aprovada pel Parlament a mitjan abril. Ha mort el moviment? I si no, en quin punt es troba avui? Per a respondre a aquestes preguntes, a mitjan maig vam realitzar una llarga entrevista amb el company Guillaume, de França. És membre de la nostra organització germana francesa Union Communiste Libertaire (UCL) i milita en el sindicat CGT. Creiem que el seu informe ofereix una perspectiva apassionant des de dins del moviment, destacant els seus punts forts i febles i aportant així també valuoses idees per a la lluita de classes a Alemanya i més enllà.

Entrevista
Die Plattform (DP): Qui ets i on desenvolupes la teva activitat política?
Guillaume (G):
Soc en Guillaume i soc membre d’Union Communiste Libertaire (UCL) des de la seva creació en 2019. Abans era membre d’una de les dues organitzacions que es van fusionar per a fundar UCL. Som una organització comunista llibertària. Venim del corrent de l’anarquisme social però també ens agradaria integrar altres tradicions dels moviments socials i del moviment obrer. Però el nostre sistema ideològic central és l’anarquisme social.

Autor Julien Gouesse (CC BY-NC-ND 3.0)
Autor Julien Gouesse (CC BY-NC-ND 3.0)

Com a activista revolucionari soc també organitzador sindical com la majoria dels nostres camarades de la UCL perquè creiem que el primer deure d’un activista revolucionari és organitzar a la classe obrera i a les classes oprimides en general. I també crec que és més honest si precís, que ser organitzador sindical ha estat el meu treball ara durant l’últim any i mig en la indústria de l’esport.

Soc membre i organitzador de la CGT, que és el principal sindicat de lluita de classes. Per a aquells que no sàpiguen què és la CGT, solia ser com el sindicat del Partit Comunista durant dècades i ara, des de la caiguda del Partit Comunista i de l’anomenat bloc comunista, és una mica més obert i podem fer activisme des d’una perspectiva llibertària dins de la CGT.

DP: Quins esdeveniments dels últims anys són importants per a comprendre la situació actual
de França?
G:
Bàsicament, com saps, Macron va ser triat l’any passat. S’enfrontava al partit d’extrema dreta Rassemblement National. Així que va ser escollit amb bastant facilitat, però no tan fàcilment. Normalment és molt més fàcil quan un polític clàssic s’enfronta a l’extrema dreta. Solen guanyar amb altes puntuacions i ell en realitat no ho va fer. Després vam tenir les eleccions legislatives i no va poder obtenir una majoria adequada en el parlament. Així que ara es troba en una situació bastant difícil perquè realment no té majoria per a governar el país i a França és molt important tenir-la. No estem acostumats a formar coalicions com a democràcies parlamentàries com Alemanya.

Així que [Macron] va sortir escollit amb el suport de l’esquerra contra l’extrema dreta. Però ja era impopular quan va arribar al poder per segona vegada. Perquè abans d’això havia estat triat President durant cinc anys i va portar una política molt favorable a les empreses. Va destruir completament el tribunal laboral, va aprovar lleis contra els aturats, contra els immigrants, contra el sistema públic i, bàsicament, va defensar les polítiques neoliberals, sota la premisa que si dones favors als rics i a la classe capitalista al final hi haurà resultats per a tots. Òbviament no va funcionar. Així que va lluitar molt dur contra els moviments socials com el de les Armilles Grogues i també contra el moviment ecologista.

Així que es va crear una mena de nova polarització de l’escena política. Abans coneixíem com dos blocs, l’ala esquerra i l’ala dreta. Vaig créixer en un món, o almenys en un país, en el qual no podíem imaginar que hi hagués més opcions polítiques que la dreta i l’esquerra. El Partit Comunista ja havia caigut i estàvem acostumats al fet que l’esquerra o la dreta governessin el país. Després de les eleccions, quan Macron va arribar al poder va transformar completament la situació. Ara tenim com tres blocs: el bloc nacionalista d’extrema dreta, el centre liberalista (però principalment de dretes) i una esquerra que s’està acostant a les nostres idees. Vull dir, no realment a les nostres idees, òbviament és una esquerra reformista però s’està tornant una mica més d’esquerres del que solia ser. Així que ara tenim aquesta nova situació.

En 2019, l’ex Primer Ministre Eduard Philippe va intentar imposar una nova reforma del sistema de pensions i va haver d’enfrontar-se en aquest moment a una vaga realment massiva, especialment en el transport públic a la companyia nacional de ferrocarrils i en la xarxa de transport de París. I quan es va produir el bloqueig, es va retirar. Òbviament va fingir que no, però es va retirar perquè la fase ja no era sobre la reforma de les pensions sinó sobre la pandèmia mundial. Així que quan Macron va ser reelegit va haver de demostrar que té la capacitat de dur a terme una reforma econòmica.

Així que atacar de nou el sistema de pensions va ser un símbol fort i realment és una cosa que preocupa a tothom a França. Igual que vam tenir una bona victòria social amb l’edat de jubilació als 60 anys i, realment es considera com la principal reivindicació del moviment social, dels sindicats de lluita de classes. A més, el sistema de pensions forma part del que anomenem Sécurité Social (seguretat social), que es va implantar després de la Segona Guerra Mundial en un context de forta influència comunista a la resistència francesa contra els nazis.

Així que també té un rerefons emocional i polític per a molts de nosaltres a la regió francesa del món. Això també explica per què no poden afirmar clarament que estan destruint aquest sistema, que pretenen desmantellar-lo, sinó que més aviat es justifiquen pretenent salvar el sistema redistributiu. Així que fingeixen salvar-ho i també ho destrueixen.

DP: Com era la situació directament abans de l’inici de la lluita contra la reforma de les pensions?

G: En termes més generals, el context social és bastant tens. Hem conegut una forta inflació i no hem rebut cap augment salarial general per part de l’escena política. Així que hi ha hagut bastantes lluites locals a les empreses entorn d’aquesta qüestió salarial. Durant l’última tardor, per exemple, a les refineries hi va haver lluites per a augmentar els salaris i aquests conflictes van tenir un èxit parcial. Van tenir un suport general de la població però no van ser generalitzats. Es tractava sobretot de lluites locals amb el suport del sindicat i de les organitzacions socials, però no generalitzat en la societat.

Autor Julien Gouesse (CC BY-NC-ND 3.0)

Així que bàsicament en aquest moment, com en la tardor passada, tothom esperava un moviment social general entorn d’aquesta qüestió de la reforma del sistema de pensions. De fet, el govern va posposar l’anunci oficial de la reforma. Se suposava que anava a ser a mitjan desembre, però volien evitar que fos un dels temes de les reunions familiars de les festes d’hivern, com a Nadal, Hanukkah i Nit de cCap d’any, entre altres. Així que en realitat van fer l’anunci oficial al gener per a no deixar-nos parlar junts d’això.

DP: Quin va ser l’abast del moviment en els primers mesos?

G: Vam tenir com quatre mesos de moviment social molt intens. Ho van liderar sobretot els sindicats. Des del primer dia de manifestacions, a mitjan gener, fins a l’1 de maig, entre un milió i tres milions de persones van sortir al carrer una vegada a la setmana. De fet, és el moviment social més gran que hem tingut amb tanta intensitat. Crec que també és interessant que sàpigues que vam tenir manifestacions i accions en ciutats petites i mitjanes, la qual cosa no és tan habitual. Per exemple, al meu departament, a la meva regió, que és una regió rural bastant petita de França. Normalment la gent de les grans ciutats es burla de nosaltres perquè som del camp, etcètera. I en el meu departament vam tenir fins a sis manifestacions el mateix dia, a diferents ciutats. I a la ciutat més petita on hi va haver manifestacions hi havia 10.000 persones. Tenien manifestacions bastant grans per a la mida de la ciutat. Suposo que aquest va ser un dels punts més importants del moviment.

(Photo by BERTRAND GUAY/AFP via Getty Images)

A més d’aquestes manifestacions, el 7 de març alguns sectors de la indústria van iniciar vagues massives indefinides. Vam tenir aquest tipus de vagues al sector ferroviari, a les empreses energètiques, a les refineries de petroli, i també a les empreses que recullen els residus. Així que una part [de les empreses en vaga] és estatal i una altra privada. Però vam tenir lluites molt interessants en aquest sector.

Hi ha hagut mobilitzacions, vagues, accions contra aquesta reforma a tots els sectors de la classe obrera. Així que això és una cosa que també hem d’assenyalar. Moltes empreses privades, molts sectors que normalment no noten cap signe de mobilització quan tenen lloc aquests moviments socials, també ara han tingut vagues i accions. De fet, a molts sectors, això va ocórrer només als dies més grans, a les manifestacions més grans. En aquest cas, molta gent no estava realment de vaga, però utilitzaven el seu dia lliure per a venir a les manifestacions o utilitzaven el seu temps treballant des de casa i utilitzaven 2 hores per a venir a la manifestació. Alguns membres del sindicat utilitzaven el seu temps sindical per a ajudar als companys, als treballadors, als col·legues, no per a anar a les manifestacions. Si anem a les manifestacions, estem en vaga, però alguns organitzadors sindicals, alguns membres del sindicat van utilitzar aquest temps per a anar a les manifestacions.

Però sí, en qualsevol cas, hi va haver almenys alguns treballadors a totes les empreses, a tots els llocs de treball, que es van declarar en vaga per a anar a les manifestacions, fins i tot en llocs on no tenim presència sindical i, com a alguns llocs, en els quals realment no saben ni què és un sindicat, i així i tot hi va haver gent en vaga. Així que feia molt de temps que no vèiem un moviment tan massiu. Per exemple, molts vells companys ho compararien amb les vagues de 1995 o fins i tot alguns vells companys dirien que s’assembla al maig de 1968. Així que era clarament un moviment molt important i continua sent-ho.

DP: Quina postura van adoptar els sindicats?

G: Va ser bastant interessant perquè tots els sindicats de França s’oposaven i s’oposen a aquesta reforma i, de fet, feia temps que no teníem tanta unitat en el nostre camp. Per exemple, fins i tot el sindicat més reformista, com la CFDT, estava en contra d’aquesta reforma. Així que aquest front d’oposició era realment important i segueix unit. Per primera vegada en molt de temps, tots els sindicats estan units contra la reforma. Va ser un punt bastant important perquè segueixen units fins ara i aquesta unitat no sols es va basar en un acord mínim entre ells, sinó que també van aconseguir expressar el seu suport a estratègies més radicals, per exemple, a les vagues il·limitades [indefinides], encara que alguns sindicats que formen part d’aquesta unitat rebutgen clarament aquesta estratègia. Així que va ser tota una victòria política per al nostre camp.

Autor Julien Gouesse (CC BY-NC-ND 3.0)

DP: Però, per què aquest moviment no ha pogut impedir aquesta reforma de les pensions?
G:
No vam aconseguir generalitzar la vaga de veritat. Es va limitar a ser dirigida pels sectors més avançats de la nostra classe. Així que, com he dit, els sectors ferroviari, de residus, energètic, petrolier sector. En realitat, ni tan sols alguns sectors que tenen una forta tradició sindicalista, per exemple el sector educatiu, van aconseguir iniciar una vaga massiva indefinida en el seu sector. Crec que el sector educatiu és bastant interessant perquè és un dels més polititzats de França. Però a pesar que molts activistes polítics d’esquerra pressionaven perquè es generalitzés la vaga i se superés el ritme d’una manifestació a la setmana, no van aconseguir fer-lo de veritat.

Diria que això està molt relacionat amb el meu següent punt, i és que realment hem notat una falta de participació molt preocupant a les assemblees generals. Tenim diverses explicacions en ment, encara que no podem estar completament segurs. Però no aconseguim portar als nostres col·legues a les assemblees generals. Crec que mai he vist un moviment tan fort en termes de nombre de persones en les manifestacions, de suport de la població global, però el fet que no aconseguíssim portar als nostres companys a les assemblees va tenir com a conseqüència que no poguéssim decidir el ritme de les mobilitzacions, que no poguéssim decidir el ritme i la intensitat del nostre moviment, que no poguéssim autoorganitzar adequadament el moviment. Així que aquesta situació va donar a l’assemblea sindical nacional, que anomenem Intersindical, el poder de traçar el seu propi ritme.

UCL web
UCL web

L’assemblea general és com anomenem a la reunió dels companys; on decidim anar a la vaga, quan anem a la vaga o no. Solem organitzar les vagues d’aquesta manera. Igual que els sindicats solen convocar vagues. I quan aconseguim crear un moviment vaguístic tenim a cada lloc de treball on hi ha una vaga real un consell de treballadors que decideixen a quina hora van a la vaga, quina acció faran els dies següents, si inicien una rotació en la vaga i coses per l’estil. Així que aquestes estructures no són formals, són com a reunions espontànies dels companys.

Però també són molt importants perquè tenim un panorama sindical molt fragmentat. Tenim uns vuit sindicats. A l’assemblea general reunim a tots els sindicats perquè tots debatin junts. Quan no tenim aquest tipus de reunions, els treballadors no poden decidir per si mateixos com construir el moviment.

A França hi ha ara mateix una tendència esquerranista que li retreu als responsables sindicals que el moviment no és prou fort, que no aporten acceleració. A la UCL creiem que no és just aquest discurs. Creiem que és una responsabilitat col·lectiva com a classe ser capaces de fer el moviment més fort i que almenys per a aquest moviment, el problema no era la radicalitat dels caps del sindicat, sinó més aviat la incapacitat. No hem estat capaços de portar als nostres companys a mètodes de lluita més radicals. Així, per exemple, aquesta unitat dels sindicats, va cridar a parar França el 7 de març. Així que en aquest moment vam creure que seria com un bon moment per a començar a tenir un moviment més fort, més radical. I no aconseguim que l’economia es parés de veritat. Clarament aconseguim fer una ruptura massiva en l’economia, però no prou com per a parar-la de veritat.

DP: Per què no van poder estendre el moviment a sectors més amplis de la classe?
G:
Jo diria que la raó principal és la feblesa dels sindicats, perquè tots ens enfrontem a les mateixes dures condicions econòmiques i així i tot hi ha sectors de la classe, com la gent que treballa recollint les escombraries; tenen el salari mínim i així i tot aconsegueixen organitzar vagues de llarga durada. Així que jo diria que la qüestió principal per a mi és la feblesa de l’organització sindical, l’estructuració sindical i, òbviament, a més d’aquesta primera qüestió, el context de la inflació i el cost de la vida cada vegada més car. Això clarament va fer més difícil per a nosaltres portar a la gent a estar en vaga i a lluitar i a deixar de tenir diners durant molt de temps.

Però al meu sector, a la meva indústria, molt sovint la gent ni tan sols sap que pot anar a la vaga. Creuen que ha d’haver-hi un sindicat a l’empresa i que han d’avisar al seu cap amb una setmana d’antelació o una cosa així. Però a França, en el sector privat, és bastant fàcil anar a la vaga. Per exemple, si sou dues persones i teniu una reivindicació comuna, com augmentar el salari, podeu anar a la vaga i només heu d’avisar al vostre cap quan deixeu de treballar i ja està. Així que seria bastant fàcil. Però la gent no coneix la legislació sobre vagues.

UCL Web

DP: Per què va ser possible abans expandir el moviment en altres lluites?
G:
Jo diria que ara molta gent té por de la repressió que podria produir-se després d’estar en vaga. Era un context cultural molt diferent, crec. Era més fàcil per a l’esquerra difondre idees, fins i tot en les esferes intel·lectuals i culturals era molt més fàcil, crec, encara que és clar que jo no era allí. I en aquella època hi havia un Partit Comunista molt fort i es van crear tendències d’extrema esquerra en oposició a ell. Així que, si ho faig una mica esquemàtic, el Partit Comunista era bastant fort en els sectors industrials i les tendències d’extrema esquerra eren fortes en la joventut i en el moviment estudiantil. Així que hi havia dues potes del moviment social que el feien bastant fort.

I en 1995, el moviment obrer ja era bastant feble, més feble del que solia ser. Però encara té alguns bons llocs, alguns llocs on era fort. Però el moviment estudiantil era molt més fort del que és ara a França. Crec que ara la situació del moviment estudiantil és realment catastròfica. I sí, existia aquesta tradició. Crec que molta gent en 1995 sabia el que era estar en vaga. No la temien, almenys en els llocs on el sindicat era fort. Sabien que si volien guanyar aquesta lluita, haurien d’estar en vaga almenys una setmana, probablement dues o tres. I això no era un obstacle com ho és ara. Ara és realment difícil portar a la gent a aquest estat de consciència o potser la gent ho sap
realment. Però jo diria que hi ha massa resignació, massa fatalisme i la gent no creu que pugui guanyar.

DP: El 8 de març va caure just enmig de les mobilitzacions. Vau poder relacionar les vagues contra la reforma de les pensions amb la vaga feminista?
G:
Vam fer una vaga general el 7 de març i, com a sindicats de lluita de classes, intentem establir un vincle amb el dia després, és a dir, amb el 8 de març, dient vaga general el 7, vaga feminista el 8. Va funcionar, però en realitat no tant com haguéssim esperat. Va funcionar, però en realitat no tant com haguéssim esperat. I desgraciadament aquesta és la conseqüència d’una imatge molt masculina de la classe obrera durant dècades i especialment impulsada pel Partit Comunista, per l’estalinisme.

Així que els sectors en els quals els sindicats són forts són en la seva majoria sectors dominats per homes. I aquests són els sectors que van iniciar la vaga il·limitada. I realment no aconseguim que s’iniciés una vaga massiva en els sectors feminitzats. Però el 8 de març no va ser un fracàs perquè va ser més gran de l’habitual. Va ser la primera vegada que els sindicats van cridar clarament -almenys els sindicats de lluita de classes- van cridar clarament a una vaga feminista. I va ocórrer en algunes regions, i en alguns sectors on tenim influència i on els sindicats estan
bastant avançats.

En aquestes qüestions vam tenir alguns èxits locals, però no va ser com un èxit complet, per a ser
sincers.

DP: Quin paper va exercir UCL com a organització política en aquest moviment?
G:
Bàsicament, com UCL intentàvem coordinar la informació que teníem. Compartir l’experiència, intentar sentir el moviment de la millor manera possible. Tenim gent a totes les grans ciutats i també en zones rurals molt petites per a poder sentir les diferències i altres. Com he dit, crec que és un tema molt important del moviment. Així que vam poder compartir l’experiència, vam fer una anàlisi col·lectiva i tractem de difondre-la tant com vam poder amb els nostres pamflets, amb els nostres periòdics i xarxes socials, etcètera. Però el punt principal, la tasca principal que tenim com a activistes revolucionàries és fer costat al moviment de base. Així que participar en els sindicats i ser autoorganitzadors dels sindicats, diguem, i intentar aportar més inventiva.

Crec que un dels nostres deures, concretament com UCL, és que podem fer que diferents cercles es trobin i es comuniquin. Per exemple, tenim connexions amb l’escena autònoma i hi ha hagut un fort conflicte entre l’escena autònoma i els sindicats. Així que ens trobem en una posició intermèdia per fer que es comuniquin. I també intentem aportar punts de vista més holístics sobre la reforma, com la inclusió de punts de vista feministes, ecologistes, decoloniales, inclusius de LGBTI, la qual cosa no és molt habitual en els sindicats, per desgràcia.

DP: Com es va desenvolupar el moviment després dels primers mesos de mobilitzacions?
G:
Quan ens vam adonar que no podríem incorporar a més sectors a la lluita contínua, molts optem per reorientar els nostres esforços cap a accions directes com el bloqueig de carreteres o de zones industrials, l’ocupació d’edificis oficials o de seus d’empreses financeres.

Autor Julien Gouesse (CC BY-NC-ND 3.0)

El sector energètic va iniciar apagades elèctriques en alguns llocs estratègics i després del 23 de març, quan Macron va utilitzar el truc constitucional 49.3 per a evitar el vot del parlament, la joventut va entrar en el moviment de veritat. Es van produir moltes manifestacions salvatges durant el dia i la nit, especialment a París i a les grans ciutats, però també la repressió es va fer molt més forta. Ja ho vam veure en els últims anys, però no tant en la primera i segona fase d’aquest moviment. Així que, de totes maneres, aquest moviment continua tenint punts molt bons. Tenim una forta repolitització entorn de la qüestió del treball i la distribució de la riquesa.

Tenim molts més llocs rurals del país que s’han mobilitzat i que abans no ho estaven. Però a l’altre costat del moviment, el nivell d’organització, d’autoorganització del moviment era bastant pobre i era bastant preocupant des del nostre punt de vista. Així que veient aquesta feblesa, una part del moviment intentava pressionar als diputats i al parlament perquè no votessin la llei. Així que, en certa manera, es tractava d’una mena
de lluita per poders, com tractar d’influir en els polítics perquè votessin a favor dels nostres punts de vista.

DP: En quin lloc es troba el moviment en aquests moments?
G:
Ara s’ha aprovat la reforma. Ha acabat el seu camí institucional, així que hauria d’aplicar-se al setembre. Vam tenir un 1 de maig molt massiu, la qual cosa ens sembla molt bé. Però ara aquesta unitat dels sindicats, crec, està enterrant el moviment i advoquen per un pròxim dia de mobilització al juny. Però encara així la ira de la gent és molt alta i el govern està completament desacreditat. Així que encara que no aconseguim que fos prou fort
com per a guanyar, aconseguim fer alguns passos endavant en el nivell de conflicte i organització de la nostra classe.

Molta, molta gent es va afiliar als sindicats durant aquest moviment. Així que ara també és una de les tasques mantenir-los en els sindicats i aportar-los més eines i més energia per a aconseguir més poder contra els seus caps i contra l’Estat. Així que ara estem en la quarta fase del moviment, diria jo. El govern no pot governar com cal. Cada vegada que un ministre o el president es desplacen a algun lloc, els esperen concentracions amb mans i gent fent
molt soroll i cridant eslògans, etc. Tenim moltes petites accions a tot arreu, com tots els dies, i és una espècie d’estratègia d’assetjament.

Macron advocava per 100 dies per a avançar, per a passar a una altra fase, una fase política i el moviment va respondre amb 100 dies de desordre. Així que no deixarem que la fase passi pacíficament, bàsicament. Veurem què ocorre. No puc pretendre conèixer el futur, però segur que la ira continua sent molt alta, així que tal vegada ocorre alguna cosa en els pròxims mesos, ja veurem.

Per exemple, en l’escena esquerrana molts assenyalaven als Jocs Olímpics com a objectiu. Els Jocs Olímpics se celebraran a París l’any que ve i per a això han hagut d’aburgesar moltes zones de barris pobres de París. També van implementar el reconeixement facial amb càmeres. Així que hi ha molts temes entorn dels Jocs Olímpics que podrien ser la base d’un esclat com va ocórrer al Brasil, per exemple, per al Mundial de futbol de 2014. Així que sí, ja veurem però aquesta podria ser una de les opcions que tenim.

DP: Quines lliçons podem aprendre d’aquest moviment?
G:
Jo diria que un dels punts interessants és que, com he dit, hem aconseguit augmentar l’activitat, almenys a les ciutats petites, molt petites. I això és molt bo. I espero que renovi el moviment social en aquestes ciutats perquè crec que és una de les claus perquè l’esquerra en general i el moviment social en particular tornin a ser més forts.

Vam estar massa temps concentrats en les grans ciutats i ens vam anar concentrant en les classes culturals altes i altres i aquest pot ser un dels girs estratègics que necessitem per a recuperar influència en el camp. Crec que això no és una lliçó només d’aquest moviment, sinó del que vam poder veure, per exemple, als Estats Units amb l’elecció de Trump, que crec que va guanyar gràcies a la classe treballadora blanca del camp. Llavors aquest és un punt, jo diria que l’altre punt seria tractar d’entendre millor les raons per les quals no vam poder incorporar a la gent a
estructures d’autoorganització com les assemblees generals de treballadors. Crec que aquest és realment un punt preocupant per a nosaltres. Necessitem aquestes estructures i, almenys ara, no podem imaginar lluites victorioses sense aquestes estructures, per la qual cosa hem d’entendre millor què va passar i per què fallem en aquest punt. Creiem que algunes coses es van trencar durant la pandèmia, com les relacions socials. Aquesta és una de les raons que s’han esgrimit per a intentar explicar la situació.

I crec que l’altra qüestió principal d’aquest moviment va ser la feblesa dels sindicats a molts sectors. Així que tenim aquest llarg i dur treball per a reconstruir la influència dels sindicats a tots els sectors i no sols centrar-nos en els sectors històrics de la classe obrera dominats pels homes.

DP: Quines perspectives té per als pròxims anys?
G:
Jo diria que és un dels majors moviments que hem conegut. És clar que ha estat molt interessant en molts sentits.

Creiem que aquest moviment posa en primer pla la qüestió social i és molt important a França, ja que el debat públic porta anys confiscat amb polèmiques racistes i estupideses per l’estil. Així que això és molt bo per a nosaltres. Però també creiem que aquest moviment posa en primer pla les febleses dels nostres sindicats. Ens enfrontem a una burgesia radicalitzada i no podem considerar que el nostre actual nivell d’organització i estructuració de classe sigui suficient per a les tasques esdevenidores. Quan dic les tasques esdevenidores, puc dir òbviament que està la continuació de la guerra de classes com ha succeït durant els últims dos segles contra els patrons i contra l’estat, però també la qüestió climàtica quan el capitalisme ara només està construint les condicions de la nostra extinció bàsicament. Així que, bàsicament, ara que el moviment està decaient, crec que el veritable treball dur per als revolucionaris comença ara. Sabem el que necessitem. Necessitem moviments de
masses més forts, sindicats més forts i per a això necessitem no caure en la resignació i el fatalisme. Així que crec que necessitem organitzacions polítiques per a donar equilibri al moviment i tractar d’avançar i continuar reforçant, continuar construint les organitzacions socials que necessitem.

DP: Moltes gràcies pel teu temps, company


equipembat

Original -link-

as